Defensem la Seva Família i Herència

En el dret de successions, es diu llegítima a aquella porció de béns que el causant (persona difunta) no pot disposar per haver-la reservat la llei a determinats hereus, anomenats per això hereus forçosos o llegitimaris. La llegítima també afecta indirectament a les transaccions entre vius.

La legítima a Catalunya és la quarta part de l’herència neta a repartir entre tots els legitimaris, pot realitzar-se en efectiu metàl·lic o mitjançant el lliurament de béns que formin part de l’herència i és l’hereu o hereus els encarregats de pagar-la.

El testament és l’acte jurídic pel qual una persona disposa el que s’ha de fer després de la seva mort amb tots els seus béns o part d’ells. El testament també admet actes de caràcter no patrimonial, com podria ser el reconeixement de fills. Hi ha diferents modalitats de testaments generals, com el testament hològraf, el testament obert, i el testament tancat…

Són llegitimaris tots els fills de l’causant per parts iguals. Si algun d’ells mor abans que el testador, és desheretat, declarat indigne o absents seva banda correspon als seus descendents.

Si el causant no té descendents que l’hagin sobreviscut, són legitimaris els progenitors per meitat.

No, això només passa a les pel·lícules americanes. Ni al nostre país ni a l’estat espanyol el notari no té cap obligació de comunicar la mort de la persona (de fet no sabrà que s’ha mort) ni de fer la crida als hereus, serà la persona interessada la que ha de fer els tràmits a través del certificat de darreres voluntats.

L’Impost sobre Successions i Donacions és un tribut establert a Espanya de naturalesa directa i subjectiva que grava els increments de patrimoni obtinguts a títol lucratiu, és a dir, les herències i donacions rebudes per les persones físiques.

Les herències, o el patrimoni heredat, gairebé mai són líquids, diners que es pugui repartir fàcilment, sinó que estan compostos per immobles, altres béns i potser deutes. Per això, els hereus han de fer front al pagament dels impostos i al repartiment d’uns béns que no sempre són divisibles.

GÓMEZ MAESTRE Advocats ofereix als seus clients serveis ajuda per trobar finançament o ajornament del pagament dels impostos i si el client ho requereix, gestionar la venda del patrimoni perquè es pugui repartir entre els hereus o buscar rendibilitat a través d’arrendaments o altres fórmules.

Si, s’hi pot renunciar atès que en molts casos el causant deixa més deutes que béns, pel que no compensa heretar. També es pot valorar l’opció d’acceptar l’herència a benefici d’inventari, aquesta fórmula vol dir que acceptem l’herència de manera que els seus deutes es paguen únicament i exclusivament amb el patrimoni de l’herència, sense que el patrimoni personal de l’hereu es vegi afectat.

Per al cas que no pugui  fer res respecte als béns del seu causant, l’ajudarem: primer intentarem una solució amistosa com intermediaris professionals per intentar arribar a un acord i, en cas negatiu, anirem a lluitar al Jutjat.

La quantia de la llegítima és la quarta part de la quantitat base que resulta d’aplicar les regles següents:

a) Es parteix de la valor que els béns de l’herència tenen en el moment de la mort de l’causant, amb deducció dels deutes i les despeses de la darrera malaltia i de l’enterrament o la incineració.
b) A la valor líquid que resulta d’aplicar la regla de la lletra a, s’ha d’afegir el dels béns donats o alienats per un altre títol gratuït pel causant en els deu anys precedents a la seva mort, excloses les liberalitats d’ús. El valor dels béns que han estat objecte de donacions imputables a la llegítima s’ha de computar, en tot cas, amb independència de la data de la donació.
c) El valor dels béns objecte de les donacions o d’altres actes dispositius computables és el que tenien en el moment de morir el causant, amb la deducció de les despeses útils sobre els béns donats costejades pel donatari i de l’import de les despeses extraordinàries de conservació o reparació, no causades per culpa seva, que ell hagi sufragat. En canvi, s’ha d’afegir a la valor d’aquests béns l’estimació dels deterioraments originats per culpa de l’donatari que en puguin haver minvat el valor.
d) Si el donatari ha alienat els béns donats o si els béns s’han perdut per culpa de l’donatari, s’afegeix, a la valor líquid que resulta d’aplicar la regla de la lletra a, el valor que tenen o haurien tingut en el moment de la mort de l’causant.

S’anomena llegat a l’acte a través del qual una persona, en el seu testament, decideix repartir una part molt concreta dels seus béns a una altra persona determinada. Parlem en tot cas de béns individuals, i no de porcions de el patrimoni. La persona que rep un llegat és denominada llegatari i, normalment, té menys drets que un hereu a l’hora de l’administració i defensa de l’cabal hereditari.

De tots els testaments fets notarialment es deixa constància pel notari actuant en el registre general d’actes de darrera voluntat. Una vegada la persona ha mort amb la certificació de defunció es demana el certificat de darreres voluntats, que recull tots el testaments que hagi fet la persona. També constarà si la persona morta no ha atorgat testament, i en aquest cas, queda oberta la via de la declaració d’hereus ab intestato. El registre de darreres voluntats és públic.

Tradicionalment s’ha considerat la institució de l’hereu com el producte més original i idiosincràtic del dret civil català, pel fet que preserva la unitat del patrimoni familiar a l’entorn del fill o filla primogènita (la pubilla, en aquest cas), sense oblidar els drets que assisteixen la resta de fills, els cabalers. Aquesta singularitat explicaria per a molts el miracle històric de l’economia catalana, ja que els hereus haurien mantingut el conjunt productiu agropecuari que és la masia, mentre que els cabalers haurien hagut d’obrir un comerç o un taller industrial en una altra banda.

El fet, però, és que el dret civil català no obliga a fer testament a favor del primogènit en detriment de la resta de fills. El codi de successions permet disposar lliurement del 75% de l’herència al testador, el qual només es veu obligat a llegar als descendents (els legitimaris) el 25% dels béns propis. Això significa a la pràctica que tres quartes parts dels seus béns poden recaure en la persona o institució que s’estimi més, tant si és de la família com si no.