20.02.2023
Aquests són els elements que cal considerar per concertar un contracte «inter vivos» que atribueixi a un altre el dret temporal a gaudir d’un bé
L’usdefruit és un dret real, de caràcter temporal, que atribueix al seu titular el dret a gaudir dels béns aliens amb l’obligació de conservar la seva forma i substància, tret que el títol de la seva constitució o la llei autoritzin una altra cosa (CC art.469).
• És un dret real, perquè l’usufructuari arriba a la cosa sense necessitat de col·laboració de cap altra persona. Si bé a causa de l’objecte sobre el qual pot recaure l’usdefruit aquesta nota es pot veure debilitada o fins i tot discutida, com pot ser l’usdefruit d’accions o participacions socials, ja que no recau sobre coses en el sentit tècnic, o sobre drets de crèdit, ja que l’usdefruit en aquests casos recau sobre una prestació la qual, com no pot ser altrament, requereix el concurs d’una altra persona.
• És temporal, està subjecte a terme, que pot ser:
– cert, en cas d’usdefruit temporal, i
– incert, en cas d’usdefruit vitalici.
El caràcter vitalici de l’usdefruit no n’és essencial; no cal entendre aquesta norma com a estructural de tal dret i imperativa, com resulta de la seva regulació legal, que admet la pervivència del desmembrament del domini en usdefruit i nua propietat fins i tot després de la mort de l’usufructuari, ja que es permet que un cop mort aquest s’autoritzi la seva transmissió altres persones en el títol constitutiu (DGRN Resol 8-11-19 i TS 2-6-52).
En cas d’establir-ne una durada de l’usdefruit superior a la legal, estaríem davant una nul·litat parcial, és a dir, quant a l’excés, de manera que en arribar el termini assenyalat per la llei es determina inexorablement l’extinció de l’usdefruit (TS 8-1-68 i 5-4-88). No obstant això, sembla defensable que és possible establir un pacte en què la durada d’usdefruit sigui superior a la legal, tenint eficàcia real, durant el termini legal, i eficàcia personal, quant a l’excés (Rivero).
L’usdefruit pot constituir-se de les següents formes (CC art.468):• Per la llei: són els usdefruits denominats legals i sempre recauen sobre la totalitat o una part alíquota d’un patrimoni, sense perjudici de la facultat de commutació (CC art.839 i 840). És l’usdefruit que s’atribueix a una persona determinada quan concorren les circumstàncies previstes a la llei. No sorgeix directament de la llei, sinó més aviat el seu exercici, pel titular respectiu, d’una facultat legalment prevista.
Actualment, l’únic usdefruit legal que preveu el Codi civil és l’usdefruit vidual (CC art.834 s.). La jurisprudència entén que el cònjuge vidu per la seva sola crida a la quota legal usufructuària no pot ser considerat hereu, sinó legatari (TS 16-12-14, EDJ 269286, entre moltes altres). No ser considerat hereu suposa que no pot ser demandat pels deutes de l’herència, però se’l considera com a tal a l’efecte de promoure la partició de l’herència. No es pot fer la partició de l’herència sense el concurs del cònjuge vidu.
– Per negoci jurídic, manifestada en acte entre vius o en última voluntat (CC art.469). Pot ser purament, o sota condició o terme. En cas d’adquirir l’usdefruit a títol onerós, cal que consti el nom dels cònjuges dels adquirents casats, ja que l’adquisició afecta les seves respectives societats conjugals (LH art.9 i RH art.51.9) (Res 22 abril 2003).
– Per prescripció adquisitiva.
– Per decisió judicial, encara que no ho contempla el CC art.468, bé aprovant la constitució de l’usdefruit pactada per les parts, o bé constituint l’usdefruit judicialment. Normalment seran particions.
CONSTITUCIÓN «INTER VIVOS»
Centrant-nos en la constitució «inter vius» de l’usdefruit objecte d’aquesta anàlisi, pot ser a través de qualsevol contracte apte per a la constitució d’un dret d’usdefruit (compravenda, donació, transacció, societat, permuta, etc.). No pot néixer a través d’un contracte incompatible amb la mateixa naturalesa de l’usdefruit, com ara l’arrendament o el mandat. Caldrà, doncs, estar a la disciplina (capacitat, efectes, forma) del tipus contractual elegit. El contracte constitutiu de l’usdefruit és, a més de la creació de relacions jurídiques personals determinades (compradors i venedors, donants i donataris, etc.), es constitueix un règim jurídic especial per a un bé, que poden no coincidir (Rivero Hernández).
Elements personals
Són l’usufructuari i el nu propietari
No hi ha cap regla especial que es refereixi a la capacitat per ser usufructuari. Pot, per tant, ser usufructuari qualsevol persona apta per celebrar un negoci jurídic inter vius o per adquirir mortis causa o per usucapió.
En conseqüència, nu propietari és l’amo d’aquesta cosa, però compta amb la limitació de no poder-ne gaudir o gaudir-ne, perquè aquest dret pertany a l’usufructuari.
La constitució de l’usdefruit és un acte de gravamen sobre la cosa, per tant, és un acte de disposició. No poden constituir un usdefruit els qui tinguin el domini o el dret sobre el qual s’esqueixarà la facultat de percebre els fruits, afectats per una prohibició de disposar -en sentit real-, no merament obligacional.
A través de la constitució d’usdefruit se’n crea un altre de més limitat objectivament, es requereix que el dret real que es constitueix (contingut concret, facultats) càpiga a l’àmbit objectiu i temporal del dret gravat (titularitat del constituent), i que les facultats que inclogui aquell gravamen siguin objectivament compatibles amb les del dret gravat (Rivero Hernández). La clau és, per tant, que el constituent sigui titular d’una situació jurídica que comprengui, en el contingut institucional, la facultat de gaudi susceptible de quedar constituïda i, si escau, transmesa com a tal dret real. En definitiva, pot constituir l’usdefruit aquell que sigui titular d’un dret que inclogui entre les seves facultats la de percebre els fruits del bé o dret de què és titular.Pot, per tant, constituir un usdefruit:
– el propietari, el censatari, el superficiari (el dret de superfície és un dret temporal, la qual cosa comporta que l’usdefruit s’extingeix quan ho fa el dret de superfície);
– el propietari la titularitat del qual no és definitiva per estar subjecte a una condició resolutòria. Si es resol el dret del constituent, es resol el dret d’usdefruit;
– l’usufructuari, que ho podrà constituir, però sempre serà un usdefruit de menor contingut que el del constituent;
– el nu propietari, que donarà lloc al naixement d’un usdefruit successiu.
Supòsits particulars
a) Pares: necessiten autorització judicial per constituir un dret d’usdefruit sobre béns immobles, establiments mercantils o industrials, objectes preciosos i valors mobiliaris, llevat que el fill tingui 16 anys complerts i consenti en escriptura pública (CC art.166).
b) Curador: si exerceix funcions representatives respecte d’una persona necessitada de mesures de suport, necessitarà en tot cas autorització judicial quan constitueixi un usdefruit sobre béns immobles, establiments mercantils o industrials, béns o drets d’especial significat personal o familiar, béns mobles d’extraordinari valor, objectes preciosos i valors mobiliaris no cotitzats en mercats oficials, i en tots els altres casos en què sigui susceptible d’inscripció (CC art.287).
c) Menor emancipat: pot constituir a favor d’un altre un usdefruit sobre béns mobles, però no sobre béns immobles; per a aquests necessita el consentiment dels seus progenitors i, si manquen tots dos, el del seu defensor judicial (CC art.247).
d) Societat de capital: en cas d’usdefruit sobre un bé pertanyent a una societat de capital, serà necessari l’acord de la junta d’aquesta, sempre que es consideri actiu essencial (LSC art.160.f).
e) Cònjuges en règim de societat de guanys: cal el consentiment de tots dos quan es tracti d’un bé de guanys, per a la societat de guanys o presumptivament de guanys. Són vàlids els actes de disposició de títols valors realitzats pel cònjuge al nom del qual figurin o en poder del qual es trobin (CC art.1384). Per tant, el cònjuge titular d’un títol que consti en paper o anotació en compte podria constituir per si mateix, sense el consentiment del cònjuge, un dret d’usdefruit sobre aquest. Entenent per títol valor els valors negociables (MV art.2). No es poden considerar incloses les participacions socials, ja que no tenen la consideració de títols valors, i per constituir un dret d’usdefruit sobre aquestes, encara que sigui titular un sol dels cònjuges, si tenen caràcter de guanys, cal el consentiment dels dos cònjuges. El CC art.1384 no atribueix cap titularitat, sinó que és una norma de protecció del trànsit.
f) Habitatge habitual: és necessari el consentiment dels dos cònjuges, sigui quin sigui el seu règim econòmic matrimonial.
g) Condomini: cal distingir:
– la constitució per un copropietari d’un dret d’usdefruit sobre la seva quota, supòsit en què l’usufructuari compartirà el gaudi amb els altres comuners;
– per constituir un usdefruit sobre la totalitat o una porció material del bé usufructuat, serà indispensable el consentiment unànime de tots els comuners. No obstant això, si un comuner constitueix un usdefruit de manera unilateral sobre la totalitat del bé usufructuat, i amb posterioritat es divideix la cosa comuna adjudicant-se-la al concedent de l’usdefruit, no podrà impedir l’exercici del dret concedit, en congruència amb el principi de no anar contra els mateixos actes i el que disposa el CC art.597-3r respecte de les servituds (Rivero Hernández).
h) Apoderat: necessita poder suficient, per la qual cosa a causa de la interpretació restrictiva dels poders ha de constar expressament al poder la facultat d’usufructuar o de disposar, alienar i constituir tota mena de drets reals.
Autorització per a l’alienació o el gravamen de valors mobiliaris
I. ora-Tamayo concreta què s’entén per valors mobiliaris. a majoria de la doctrina defineix el títol valor com el document, essencialment transmissible, necessari per exercir el dret literal i autònom en ell esmentat. Podem ampliar el concepte definint els valors negociables com qualsevol dret de contingut patrimonial, sigui quina sigui la seva denominació, que per la seva configuració jurídica pròpia i règim de transmissió sigui susceptible de trànsit generalitzat i impersonal en un mercat financer (LMV art.2). Per tant, tots aquells productes que la llei del mercat de valors relaciona al seu articulat com a valors que estan inclosos en el concepte de títol valor, igual si consten en suport paper o mitjançant anotacions en compte.
Per a l’alienació o el gravamen de valors mobiliaris, cal autorització judicial, excepte si el seu import es reinverteix en béns o valors segurs (CC art.166). Per tant, si la finalitat de l’alienació o el gravamen, per molt lloable que se la qualifiqui, no és invertir-ne l’import en béns o valors segurs, l’autorització judicial és necessària. Per exemple, la venda es fa per costejar els estudis del menor a l’estranger, per sufragar unes despeses mèdiques importants, perquè els pares no tenen prou recursos per fer-ho, etc. No es tracta que no es puguin alienar els valors, sinó que cal fer-ho amb autorització judicial. No es tracta només que no es podran alienar sense la necessària autorització; tampoc no es podran gravar (per exemple, pignorar en garantia d’un préstec per a les finalitats anteriors). Fins i tot, si es tracta de valors mobiliaris que cotitzin en mercats secundaris, a diferència del que passa amb el tutor del menor i amb el curador representatiu, que no necessiten l’autorització judicial en aquesta mena de valors (CC art.287).
Si l’import de l’alienació es reinverteix en béns o valors segurs, l’autorització judicial no és necessària. No cal que la inversió es faci en valors; pot ser en altres béns (per exemple, un immoble, una joia, una obra d’art, etc.). La dificultat consisteix a assegurar-se si efectivament aquesta inversió es va fer en alguna cosa segura i l’incompliment per part dels pares de la seva obligació d’invertir de manera segura afecta la validesa de l’alienació realitzada o, per contra, afecta exclusivament la responsabilitat dels pares. Tinguem en compte que no es tracta d’una obligació que els pares hagin de complir amb anterioritat o simultàniament a l’alienació: és una obligació que han de complir amb posterioritat, sense termini fixat pel seu compliment.
No hi ha unanimitat en la doctrina. S’enfronten dos interessos dignes de protecció jurídica:
– la protecció del patrimoni del menor d’edat, i
– la seguretat del trànsit jurídic.
Amb la majoria de la doctrina creiem que, al nostre ordenament jurídic, preval la seguretat del trànsit i, en conseqüència, cal mantenir la validesa de l’alienació, encara que els pares incompleixin l’obligació de fer una inversió segura i, sens perjudici, de les responsabilitats que els siguin exigibles per l’incompliment. Són diverses les raons que fan sostenir la validesa:
a) Que la gestió d’un patrimoni mobiliari és una cosa dinàmica que, per a la conservació o l’obtenció de més rendiment, obliga en molts casos a l’alienació dels valors que el componen; en cert sentit, la dinàmica en la gestió d’aquest patrimoni, mitjançant alienacions, és un acte d’administració.
b) Que el Codi Civil atribueix als valors mobiliaris facultats dispositives als seus titulars, superiors a les que tenen sobre altres béns; així:
– en seu de guanys són vàlids els actes d’administració de béns i els de disposició de diners o títols valors realitzats pel cònjuge al nom del qual figurin o en poder del qual es trobin (CC art.1384);
– respecte al curador representatiu i respecte al tutor del menor, s’exigeix l’autorització judicial només pel que fa als valors mobiliaris que no cotitzin en mercats oficials (CC art.287).
c) Que, quan es necessita l’autorització judicial per a l’alienació de béns de menors d’edat, s’exigeix que consti a la sol·licitud la finalitat que s’hagi d’aplicar a la suma que s’obtingui per l’alienació. El jutge pot adoptar les mesures necessàries per assegurar que la quantitat obtinguda per l’acte d’alienació o gravamen, així com per la realització del negoci o contracte autoritzat, s’apliqui a la finalitat en atenció a la qual s’hagués concedit l’autorització (LJV art.66). És a dir, que l’eficàcia de l’alienació no queda condicionada a la destinació de la quantitat obtinguda, a menys, potser, que el jutge ho hagués ordenat com a mesura de garantia. D’això se’n dedueix que, si quan es necessita l’autorització judicial l’eficàcia de l’alienació no es condiciona a la destinació correcta de la suma obtinguda, no es veu raó per aplicar-la en cas que aquesta autorització no es necessiti.
Es dispensa de l’autorització per a l’alienació, però no per al gravamen (CC art.166). Part de la doctrina sosté que aquesta dispensa s’haurà d’aplicar també per al gravamen. Nosaltres en discrepem, ja que la ràtio de la dispensa es troba en el fet que la gestió d’un patrimoni mobiliari ha de ser dinàmica i permetre la substitució dels valors existents, i al gravamen no veiem que es doni aquest dinamisme. L’exclusió al gravamen, a parer nostre, és encertada.
Si el patrimoni mobiliari del menor té una certa entitat, els pares podran administrar-ho directament, però si no són persones coneixedores del món financer o borsari, potser el més convenient és encomanar la gestió d’aquest patrimoni a un tercer, a través dels mecanismes de gestió col·lectiva, a un intermediari financer o figures anàlogues; l’administració pel tercer suposarà moltes vegades comprar i vendre valors. Els pares no necessitaran l’autorització judicial per a aquest encàrrec; el seu caràcter d’acte d’administració es veu clarament, ja que en definitiva es tracta de gestionar per un expert el patrimoni mobiliari dels fills.
Elements reals
Com a elements reals de l’usdefruit podem assenyalar l’objecte sobre el qual l’usdefruit recau i, si l’usdefruit es constitueix a títol onerós, el preu.
Poden ser objecte d’usdefruit totes les coses mobles i immobles, i fins i tot els drets que no siguin personalíssims o intransmissibles (CC art.469). Davant la possibilitat d’estendre l’usdefruit sobre situacions no reals, Díez-Picazo entén que la categoria d’usdefruit no s’identifica necessàriament amb la de dret real, sinó que es tracta d’una forma de titularitat, la titularitat usufructuària, que es configura com a dret real quan recau sobre béns materials, i a un dret o una sèrie de drets de naturalesa diferent quan recau sobre un altre tipus de béns. Sense perjudici que hi hagi diferents classes d’usdefruits especials per raó de l’objecte sobre el qual recauen, podem enumerar les següents classes d’usdefruit per raó del seu objecte:
– de coses incorporals, com les creacions de l’enginy protegides per la propietat intel·lectual i industrial;
– sobre drets, que no crea un nou dret, sinó que els subjectes apareixen amb una titularitat conjunta i limitada per la relació usufructuària existent entre ells;
– sobre una universalitat;
– de coses consumibles.
Hi ha, a més, un parell de casos discutits a la doctrina:
a) Usdefruit sobre una part d’una finca: Ho admet la DGRN considerant que no hi ha cap obstacle jurídic a la constitució de drets de gaudi, reals o personals, concretats sobre una sola porció material de la finca sobre la qual es constitueixen, sempre que quedi prou determinada la porció de la finca sobre la qual recau el dret de gaudi, sense que sigui necessària la prèvia segregació (DGRN Resol 1-7-13).
Es planteja també si aquest usdefruit sobre part d’una finca es pot entendre equiparat a un acte de parcel·lació, amb la consegüent necessitat d’obtenir llicència administrativa: Haurà d’estar, en primer lloc, a la legislació urbanística de la comunitat autònoma corresponent i, mancant previsió, que hauran d’aplicar-se els criteris generals, resolent que no hi ha tal parcel·lació i no cal la llicència urbanística (DGRN Resol 16-6-12 sobre la constitució d’un dret de superfície, per la qual cosa és aplicable a aquest cas). Els seus arguments són:
– perquè fos necessària la llicència, caldria que, juntament amb la constitució de l’usdefruit sobre una part de la finca, aquesta porció fos susceptible de constituir-ne una finca independent, donat que la constitució d’un dret d’usdefruit no té caràcter permanent i, a més, el nu propietari manté facultats d’ús i gaudi sobre la porció de terreny sobre la qual es constitueix l’usdefruit, i
– no existeix activitat d’urbanització i edificació que permeti equiparar-la a la constitució d’un nucli de població. Així també en algunes legislacions autonòmiques.
b) Usdefruit sobre part d’un edifici sense necessitat de divisió horitzontal. S’admet sempre que amb això no s’estigui configurant una divisió horitzontal encoberta, a la qual li resultaria aplicable la necessitat d’autorització administrativa (DGRN Resol 16-12-94).
En cas de constituir-se l’usdefruit a títol onerós, l’altre element real seria el preu. En aquest cas serien aplicables les regles pròpies del tipus contractual elegit.
Alguns autors com Lacruz o Albaladejo han entès que, en cas de constituir-se un usdefruit inter vius i a títol onerós amb assenyalament d’un termini de durada, excepte haver-se pactat el contrari, no hi ha inconvenient que l’usdefruit continuï durant el termini pactat, de tal manera que, si l’usufructuari mor abans de complir-se el termini, passaria el dret d’usdefruit als seus hereus fins que es compleixi el termini estipulat.
S’ha admès la constitució de l’usdefruit en què les parts pacten les següents contraprestacions:
– una quantitat mensual periòdica (TS 6-6-91);
– una renda vitalícia (TS 3-11-88, EDJ 8667);
– la realització d’obres i despeses de distribució i embelliment de la cosa gravada (TS 22-1-08, EDJ 3250);
– la cessió per una societat d’un usdefruit vitalici a favor de diverses persones i els seus descendents fins a la segona generació a canvi d’una contraprestació anual (DGRN Resol 22-4-03).
Elements formals
Com a tal es consideren la forma i el títol de constitució de l’usdefruit.
a) Forma de constitució. Es poden distingir els següents modes de constitució mitjançant negoci inter vius:
– Via de trasllat de l’usdefruit, el constituent es reté la nua propietat.
– Via de deductio de l’usdefruit pel constituent, transferint-se la nua propietat. Dins d’aquesta manera hi ha la variable següent: la reserva pel constituent de l’usdefruit per a si i per a un tercer (en la majoria dels casos, el cònjuge), de manera conjunta i successiva.
– Via de doble alienació, disposant de l’usdefruit a favor d’un (o diversos) i de la nua propietat a favor d’un altre (o altres). Una altra variant seria la constitució d’un usdefruit a favor d’una persona i la transmissió de la nua propietat a favor d’una altra, sent aquesta última amb la qual es formalitza el contracte (no compareixent l’usufructuari), cas en què es produirien els efectes propis d’una estipulació a favor de tercer.
b) Títol de constitució. No hi ha regles especials sobre la constitució de l’usdefruit per negoci jurídic inter vius. S’aplica el principi general de la llibertat de forma. Com a excepció, si es constitueix per negoci jurídic a títol gratuït i l’usdefruit recau sobre béns immobles, serà requisit de validesa l’escriptura pública; altrament, estarem davant d’un acte nul de ple dret.
En cas d’una compravenda d’usdefruit totalment simulada per manca de preu, és nul de ple dret i no es pot reconduir a una donació (TS 11-1-07, EDJ 8520).
També és possible la constitució de l’usdefruit mitjançant conveni regulador de separació judicial.
