Inaugurem el Blog amb la primera part de la ponència que l’advocada Mª Antònia Gómez Maestre va realitzar el passat 21 de setembre a les Jornades de Dret Català a Tossa:

EL PLA DE RESPONSABILITAT PARENTAL.

Malgrat l’escepticisme amb què va ser acollit el pla de parentalitat a la publicació del llibre segon i la dificultat que, en principi, semblava representar la concreció del seu contingut i les crítiques a una trava afegida per arribar a acords entre els progenitors, penso que, després de quasi dos anys de vigència, el pla de parentalitat ha estat una eina útil, no només per l’objectiu principal com és l’assumpció de responsabilitats per ambdós progenitors, sinó especialment també per arribar a acords entre les parts, pels següents motius:

a) Qüestió semàntica: La semàntica juga un paper molt important a l’hora de fixar la guarda individual o compartida, que no és altra cosa que la obligació de distribuir la responsabilitat envers els fills. Tots som conscients de les discussions i plets que ha comportat els vocables “Guarda i Custòdia” i “Règim de visites”. És a dir, qui es queda amb els fills i qui es converteix en simple visitador, moltes vegades la discussió no era el temps que els fills estaven amb un o altre progenitor, sinó l’exigència que li fos “atribuïda la “guarda i custòdia”, ja que aquesta atribució semblava que donava al progenitor CUSTODI, carta blanca per prendre les decisions que li semblaven en relació amb el fill, convertint al progenitor no custodi en simple comparsa.

L’article 233-8 del CCCat. disposa que la nul·litat del matrimoni, el divorci o la separació judicial, no altera les responsabilitats que els progenitors tenen envers els fills, i que en conseqüència, aquestes responsabilitats mantenen el caràcter de compartit. L’apartat 2 deixa llibertat als progenitors sobre com han d’exercir les responsabilitat parentals, ratificant l’article 233-9-2a. l’obligació de concretar quin progenitor correspon la guarda en cada moment, però, no exigeix cap declaració de guarda individual o compartida.

La no obligació de fixar un determinat model de guarda, sinó que aquesta exigència ho és exclusivament en relació amb la concreció de les regles que permetin determinar a quin progenitor correspon la guarda en cada moment, permet no establir quin és el progenitor guardador i qui el visitador, amb el simple canvi de redacció:

PLA DE RESPOSANBILITAT PARENTAL: La responsabilitat parental serà compartida per ambdós progenitors, per la qual cosa, qualsevol decisió que afecti al menor, especialment canvis d’escola i de domicili, serà consensuada, i en cas de desacord, prèvia autorització judicial.

Distribució del període de guarda, o millor encara Règim d’Estades amb els progenitors: Amb el pare……. Amb la mare……………..”

El fet de concretar només la distribució i alternança elimina el binomi guardador -visitador, i per tant guanyador – perdedor.

Atès que la guarda i custòdia compartida no exigeix que els fills convisquin amb cada progenitor períodes d’igual durada ni que el temps d’estades amb un altre progenitor sigui exactament igual, no veig, almenys en els convenis de comú acord, la necessitat d’establir una guarda i custòdia individual sinó fer exclusivament esment a la responsabilitat parental compartida, amb l’única concreció de la distribució del règim d’estades. En aquest sentit és molt interessant la lectura de la Sentència 252/2011 de la APG que s’acompanya a l’Anex.

Òbviament aquesta possibilitat és exclusivament pel pla de parentalitat en els processos de comú acord, ja que, en el supòsit contenciós de guarda compartida o individual, el jutge no tindrà més remei que determinar en la resolució (per imperatiu de l’article 233-10) l’atribució de la guarda compartida o individual i un règim d’estades amb l’altre progenitor. Penso que es positiu eradicar també en les resolucions judicials les vocales “regim de Visites”, el que moltes AAPP ja fan, entre elles, l’Audiència de Girona.

b) També penso que és una bona eina per evitar litigis posteriors i tensions entre els progenitors després de la redacció del conveni, establir de forma clara no només els apartats que l’article 233-9 ja recull, sinó també la forma de resoldre les diferents etapes en la vida dels fills. Igualment, és una bona eina per evitar conflictes dels propis menors a l’hora de comunicar qüestions entre els progenitors, com la prohibició de no fer servir per les comunicacions als propis fills, etc. I, especialment, considero també positiu pactar que qualsevol discrepància de futur s’intenti resoldre prèviament a través de la mediació, perquè qualsevol controvèrsia entre les parts es resoldrà més satisfactòriament a través d’aquesta via mediadora que a través d’un procés judicial.

En aquest sentit, penso que els advocats hem de perdre la por a enviar als clients a la mediació si no podem concloure acords amb l’altra part, perquè això no significa perdre el client, sinó intentar resoldre el seu problema de la millor forma. Penso que no és millor advocat el que porta més temes via contenciosa, sinó aquell que intenta per tots els mitjans donar una solució a la problemàtica del seu client.

L’article 233.9-3 ja preveu aquesta fórmula per resoldre els conflictes, penso molt més efectiva i eficaç que el sotmetre el desacord a la resolució judicial.

M. Antònia Gómez Maestre. Advocada Icag 1184